El terme municipal de Belianes es troba al curs final de la vall del riu Corb. El territori davalla suaument de sud a nord vers les terres planes de l'Urgell, amb altures que oscil·len entre els 220 m i els 373 m d'altitud. El terme confronta amb les comarques veïnes de les Garrigues i el Pla d'Urgell.

 

El coneixement de l'evolució de la població antiga a Belianes s'ha de fer dins el context dels jaciments i descobriments arqueològics duts a terme a tota la vall del Corb.
Dels primers pobladors caçadors-recol·lectors del Paleolític Superior se sap que hi poden haver jaciments a les conques del riu Set (que travessa des de la Pobla de Cérvoles diversos indrets de les Garrigues fins a Sudanell, passant, entre altres llocs, pel conegut jaciment del Cogul).
A la vall s'han trobat restes de pedra polida (Conesa), és a dir d'homes i dones que treballaven la pedra (Neolític), però que molt possiblement vivien encara com a caçadors recol·lectors. De l'edat del Bronze (1500 aC) hi ha ja força testimonis: els llocs escollits pels pobladors, ja més sedentaris i dedicats també al pasturatge i a una incipient agricultura, són tossals i indrets encimbellats. Això vol dir que començava a haver-hi certa concentració de poder en algun poblat (sepulcre datat sobre el 1400 aC d'un cabdill i la seva muller a Rocallaura, vestits i acompanyats d'objectes que n'indiquen la categoria social).

Però és amb l'entrada dels pobles indoeuropeus que aquests poblats van poc a poc transformant-se i aplicant les manifestacions culturals dels nouvinguts: la utilització del ferro; la incineració dels cadàvers; els camps d'urnes com a lloc d'enterrament; la ceràmica treballada amb cordes, etc. Aquests pobladors escullen els llocs més estratègics, els que després seran els poblats ibèrics.
Castellsalvà, al terme de Belianes, fou un dels escollits, estretament lligat als poblats dels Vilars d'Arbeca, els Estincells de Verdú, i potser també el Molí de l'Espígol de Tornabous. Tant és així que els primers arqueòlegs consideraren els pobladors d'aquests poblats com un subgrup dins dels ilergets: els anomenaven virodunenses. La confluència de l'estrat indígena amb els pobladors indoeuropeus donà els seus resultats definitius de cultura ibèrica consolidada cap a mitjan del segle V aC

La romanització -més que fenicis i grecs- fou el gran trasbalsament cultural, social i econòmic que esdevingué des del 218 aC, i més des que el 27 aC Tarraco passà a ser província imperial.
A la vall del Corb hi ha moltes restes romanes: viles; mil·liaris dels nous camins traçats per portar el gra, vi i altres productes agrícoles a Tarraco.

Després de la caiguda de Roma (423) entraren diferents pobles de les estepes més enllà dels Urals. Foren els visigots els que s'instal·laren a la península Ibèrica durant els segles V, VI i VII. A l'Urgell i la Segarra, i en general a les terres del pla d'Urgell, la presència dels visigots fou gairebé nul·la. Foren temps de decadència, de poca activitat comercial. Només els bisbes de les diferents seus mantingueren vives les tradicions i la vida a les parròquies de les seves diòcesis.
L'entrada dels musulmans, que al Principat s'estengué entre l'any 713 i el 725, fou també una sotragada forta, tot i que el seu dinamisme comercial i les seves excel·lents aptituds per als regadius, transformaren les terres que ocuparen. A la Catalunya Vella l'inici del repoblament es féu ja a finals del segle VIII i el segle IX. A les terres de Lleida l'ocupació musulmana es perllongà fins al segle XI. Aleshores, la Segarra esdevingué una frontera natural entre els dominis dels comtats d'Urgell, de Cerdanya (marca de Berga) i d'Osona-Barcelona.
Això no obstant, l'embranzida engegada pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i els comtes d'Urgell, Ermengol III i Ermengol IV, gràcies a la riquesa que obtingueren de les paries pagades pels musulmans, va fer avançar la frontera cada cop més lluny.
El segle XIII és una època de creixement en tots els àmbits, tant és així que abans de la pesta negra hi havia a Belianes unes 70 cases ocupades. El fogatge de 1359, fet després dels estralls de la gran pandèmia, es reduí a 20 focs. Entre els supervivents de la pesta consten diversos membres de la família Navés. Es pot deduir que aquesta nissaga era, ja abans de la pesta, una de les famílies més importants de Belianes. Només cal mirar la primera de les tres finestres, amb petites mènsules, de la façana de l'actual edifici de l'ajuntament, on consta la següent inscripció "TONI·NAVES·A·1611" i el seu aspecte de casa pairal.

Amb l'abolició de l'orde del Temple (1312), tots els béns passaren a l'orde de l'Hospital de Jerusalem. La senyoria sobre Belianes per part dels hospitalers es produí el 1317. Això no obstant, el juliol de 1381 l'infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, va vendre (això vol dir que hi tenia plens drets) la total jurisdicció (dret d'administrar justícia criminal i civil, i a tots els estaments socials) sobre Belianes i Castellsalvà a Jaume Roger de Pallars. El comanador de Barbens impugnà la venda veient inculcats els seus drets. La disputes s'allargaren més d'un segle, i acabaren en una concòrdia que imposava el repartiment de la vila: la part de dalt (un terç) quedà per al paborde de la catedral de Tarragona, que aleshores tenia assignats els drets per part del rei; i la de baix (dos terços) per al comanador de Barbens, el qual continuà mantenint tota la jurisdicció.
Si fins aleshores Belianes apareixia als documents com a "Belliana", d'ençà del repartiment cada cop apareix més com a topònim el de "les Belianes".
El paborde i la comanda de Barbens perderen tots els seus drets amb l'abolició de les senyories eclesiàstiques l'any 1837. Després d'aquest any començà la concentració de la terra en mans dels pagesos més rics, pagesos que ja eren propietaris durant el període senyorial, o aquells que obtingueren terra adquirint finques de la desamortització dels béns eclesiàstics (1836), o bé comprant-ne per uns altres mitjans. És el moment també de la formació de les grans cases pairals de Belianes. Però ja abans, durant la segona meitat del segle XVIII, el poble anà creixent en consonància amb l'enriquiment general de Catalunya, per la seva gran activitat en el comerç amb Amèrica i una incipient industrialització, que es faria més acusada al llarg del segle XIX.

Un signe evident de les millores econòmiques i socials de Belianes durant l'anomenat segle de les llums és la conservació, en les llindes de les portes de moltes cases, de la data del segle XVIII, quan probablement es construïren de nou, o bé s'ampliaren les cases.
Pel que fa al segle XIX, Madoz (1840-50), a part de les activitats agrícoles, fa un recompte de les activitats "industrials" a Belianes. Diu que hi havia 10 molins d'oli (se suposa que uns més grans que altres en funció del propietari); un molí fariner; una fàbrica de calç i teules; una terrisseria; tres fàbriques d'aiguardent "una moderna y 2 antiguas". La població existent a Belianes per aquella època era de 112 veïns i 672 ànimes.

Eixaders: Aquest poble, situat prop de l'antic curs del riu Corb i tocant el terme de Vilanova de Bellpuig, va pertànyer, fins a l'extinció de les senyories eclesiàstiques, a la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. La rovinada de Santa Tecla (1874) deixà el poble molt malmès, restant-hi només sis cases. A finals del segle XIX passà a pertànyer a Belianes. Les restes d'algunes cases del poble, i també les voltes i restes de l'església, foren exfoliades i utilitzades per a d'altres construccions.